AMARSE A SI MISMO... Un camino de Vida

 

Coincido con (1)"Carlos González" en que si uno no se ama a sí mism@, es imposible que nada saludable parta de ti y de ti hacia los demás.

Amarse a sí mismo, es la primera base del tenerse en cuenta como individuo que se conoce, que se sabe que Es, Individuo, con necesidades a las que debe satisfacer y que necesita también del otro.

Pero el individuo es como un árbol, y el árbol, es primero semilla, y si esa semilla crece en un terreno dificultoso, con poca o escasa agua,  esa semila posiblemente crecerá, ¿pero cómo crecerá ese niñ@?

 

Si ese niñ@ no tiene de base, un espejo que le devuelva la mirada con amor, ternura, delicadez, calidez… posiblemente crecerá, pero…

Posiblemente también, AMARSE A SI MISM@, será una lección de Vida.

Hablo de mí. Me lo tomo con cierto humor, fino, sí, con sorpresa!
Maravilloso! mi primer paso a darme cuenta de que algo en mí no funciona…

Escribí en mi libreta personal, ¿cuáles eran mis INDICADORES de que yo me AMABA A MI MISMA?

Ahora escribía con cierta fluidez, pero hace mucho tiempo atrás, me quedaba como en “stand by”, y no hace mucho, cuando me preguntaban en “entrevistas" cuáles eran mis habilidades, mi gesto era de... “recordar”,

¿padecía de amnesia?

¿de alzheimer?

¿qué extraña enfermedad tenía o tengo?

¿Es incurable?, ¿es curable?

 

Pues creo que no sé si es una enfermedad, pero sí una carencia, carencia, que puede ser abastecida, llenada, es decir, que puedo deconstruirla, para tornarla no-carencia, para tornar a un estado saludable de “AMARME A MI MISMA”.

Estado en movimiento, pues lo siento como “camino de vida”, como proceso (acción humana más tiempo).

Pienso además, que esta “carencia”, no es solo mía, no sólo es exclusiva de mí. Much@s en esta planeta la padecen, sufren, comparten, quizás sin saberlo demasiado…

En nuestro bagaje social, las religiones (normalmente más ortodoxas), nos han enseñado que primero había que amar a los demás, y en 2º lugar... 
CRASO ERROR!

¿Cómo podría amar a otra persona, si yo no me tengo en cuenta, si yo no me amo, si no sé quien soy, o qué valores me sustentan y otros me hacen daño?

 

Retorno a mí... jo i aquest mirall, que és la MEVA CONSCIENCIA que funciona com un mirall, com un ull observador, on a cada pas, a cada gest, a cada pensament o sentiment, -m’aturo- per Veure’m i Saber de mí, saber què he sentit?, si m’he sentit a gust fent allò, o dient tal o cual cosa…
Fer la reflexió en l’instant, o a vegades al cap d’una estona...

Emmirallar-me a mi mateixa, segons els meus valors, i aquests valors que ja estic exposant-me, o mostrant-me, donar-lis més força…

Estimar-se a sí mateix, i caminar "per un camí tan fí, tan fí", que no saps a on et portarà (cançò del poema de Josep Carner), que canta Arianna Savall, és un aprenentatge…
La música, la veu, la cançò sempre ha estat en mí, una salvació, una barca salvadora que em treia o si més no, em feia pasar moments de la vida feixuc, molt més fàcils, i en la mesura que continuï escribint podría posar músiques, cançons i podriem anar llegint i escoltant aquesta reflexió de vida d’una persona, de mí…

Sé de mí, que no vaig tenir un mirall càlid, afectuós, que la primera mirada, no va ser acollidora…

Suposo que és per això, que sento que “estimar-me a mi mateixa”, és un aprenentatge de Vida i que com dos rius paral·lels, caminarem juntes i abraçada a mí, cada vegada amb més consciencia, perquè al que porta a aquest AMOR A SÍ, com si fos una batería d’electricitat contínua, és també, l’exercici de coneixe’m més enllà de la màscara i alhora a la màscara que dóna context al individu real.



He conegut al mestre Carlos González, a través d’una amiga.

Carlos González, mestre i educador. Com ell, celebro el concepte de l'educació que té, i celebro que es comencin a posar en pràctica pedagogies que ajudin a valorar, a confiar en la "creativitat", dels nois i noies de les aules i que la puguin treure, plasmar, concretar dins d'un contexte educatiu que Carlos González, anomena "el nou paradigma", i que per això el mestr@ ha de fer un treball interior per trobar en el seu sí, el seu SER, que està més enllà de la màscara, dels personatges que creem, des de la raó, des del mental, i aquest coneixement ens aportarà unes eines, alhora també hauràn d'aprendre unes técniques, que com a recursos els ajudarà a (treure la maestria dels seus alumnes) per navegar per un camí nou, on ells podran explorar-se, aprendran a estimar-se i confiar en la seva pròpia creativitat i sobretot gaudiràn de la ensenyança sense carregar-se de fracasos escolars, depressions, que arrastraran en la seva vida.

I aquesta nova metodologia dins del curriculum escolar que han de fer, per demanda de la pròpia política educativa.


M’agrada la amorositat i el respecte que mostre, quan parla de l’Ego, vehicle necessari perquè s’expressi el Ser, i com dos rius paral·lels i entrecreuats a voltes, important conèixer-los perquè un no devori a l’altre, sobretot, que l’ego no devori o amb la llum ficticia apagui, amagui al Ser, al que som més enllà de la màscara i moure'ns per un "paradigma nou", com ell anomena a l'educar des d'aquests paratges.

I perquè parlo de'n Carlos González  aquí en aquest texte?, perquè parla, d'això precisament, de l'aprendre a estimar-se a si mateix, a conèixer-se a sí mateix, per poder EDUCAR des d'aquests àmbits, des d'aquests nous paradigmes. Perquè sempre he estat sensible a com m'ensenyaven i des de quin àmbit ho feien. Perquè "ensenyar" m'agrada i no ho aparto del meu camí, perquè sóc un ser sensible en interdependencia de tot el que em rodeja, i sento i penso que tenim totes i tots un repte individual i colectiu en tots el camps de la humanitat, i sobretot a Espanya i Catalunya, amb el sistema educatiu. Un deute, però des de la responsabilitat, des de la amorositat, des de la alegria envers els nens, nenes, joves i adults en l'escola i fins i tot en les universitats.


Com diu Carlos González: "-Cuando alguien me ha dado una patada, un alumn@ desde ese personaje que él cree ser, pero yo veo que no es, lo celebro, porque esa patada me propulsa!-

 

Celebro, haver tingut un mirall defectuós en el meu naixement, perquè aquell defecte m'ha fet propulsar, i em continua propulsant, la meva constancia, la meva voluntat de continuar caminant per el camí de l'autonoconeixement, i del camí de l'amor a mí mateixa.

------

En mi blog, en la parte derecha, veréis el apartado de: "Mis blogs amigas", al final de todo, está el blog de Carlos González: "La danza de la vida", a la que os invito a entrar, no os va a defraudar!.