Maduresa...

 

 

 

 

M’anadono que m’he d’oblidar en certa manera del Déu amb el que crec (en femení o masculí), no importa!.

Perquè li dóno massa poder, i em coloco aleshores en una posición de nena petita, indefensa, en el que espero que em digui què he de fer, quan em sortirà feina, com m’he de comportar….
I així l’eterna “nena” petita no creix mai, i continuo sent una dona de bastants anys però amb una maduresa incerta…
Això recorda a la pel·lícula del “Tambor de Hojalata”.
Aquesta actitut la he tingut molt de temps també amb “les autoritats”, que jo tenia per (autoritat), és clar!

Costa adonar-se, un cop t’has adonat, el següent pas, de CANVIAR d’actitut, és com si canviessis de paradigma, noves lleis internes he d’integrar en mí, m’he de regir per elles, he de caminar per el vell camí, com si fos un NOU CAMÍ..

Ara que he decidit “plegar veles” respecte a un tema, de caire espiritual, en alguns moments, quan sento por, quan aquesta nena que em sento indefensa, que sento por, que no sé quan em sortirà feina, i que em fa por fins i tot la feina posible que faré…, Em dic a mi, mateixa, que HE DE CENTRAR-ME EN LA MEVA RESPIRACIO, EN EL MEU INTERIOR, I QUE NOMÉS DE MI TREC LA FORÇA INTERNA, per continuar el meu camí.

Acceptant cada vegada més, (perquè sembla característic de la vida terráquea), que hi ha moments que em sento trista, contenta, alegra, amb ganes de plorar, amb poques ganes de parlar, amb ganes de silenci…

Acceptant aquesta forma serpentínea que té la meva vida, al meu caminar…

Quan torno a agafar els “meus poetes espirituals”, torno a RESPIRAR cósmicament, i torno a sentir-ME part del COSMOS,

Quan respiro en la meditació,

Torno a sentir-me una en l’Univers
I torno a SENTIR FORÇA INTERIOR
em torno a sentir SEGURA...
Torno a unir el xacra segon amb el 4t
i torno a CONFIAR EN MI, en la meva força..

És només quan la Laura-nena, se sent desvalguda, que viu la espiritualitat des de la inmaduresa també, i crea uns “Déus que la están mirant, que li diràn a on anirà a comprar al pa, quina feina tindrà o què ha d’estudiar”…

Aquests Déus, són fets des de la Infantesa,

I són també als mateixos Déus, que molta humanitat també crea…

Creant históries de vengança si no cumpleixen les expectatives de “Salvació”, i així anem creant Déus,históries inmadures i repetint cicles de vengança, odi i MANCA D’AUTOESTIMA i AMOR…

 

Fer-se Independent, Individu, en un camí, en el camí de la vida, sigui com sigui per cadascú, sense muletes creades per la raó inconscient, per les emocions inconscients o conscients a moments in, però després conscients.. és un camí de valentía, asumint que m’equivoco, que tinc por i que necessito caminar poc a poc, que necessito aprendre, obrir-me a mí, traient força de mi, i també obrint-me al ALTRE i confiant en ell/a, i confiant en la Vida.

Deia l’escriptor (el camí de la neurona a la humanitat), de l’interior d’un@ a l’exterior (la societat).

Deixar enrera els “déus” que ens vigilen i ens han de dir quin camí seguir, és un camí, que JA HE DE DEIXAR ENRERA, (laura), i que crec que la HUMANITAT HA DE DEIXAR enrera.(NO HI HA CAP DEU QUE ENS DIGUI EL QUE HEM DE FER, AIXÒ és un pensament subjectiu infantil com a individu i com a Ser i com a Humanitat).

 

Al camí al creo jo, amb el meu pensament, amb el meu sentiment, i sí, és cert, l’univers també té potser lleis que no entenc i les coses a voltes no són com jo les imaginava, ni com jo vull, no ho sé tot però..  CAMINO.


Música de Keith Jarret: Changeless endless