No tornaré a veure les petjades
fins que el mar les esborri.
Que quedin lluny de la meva memòria aquell dies
tan esquerps, feixugosos,
malaltisos...
El sol, inunda la meva memoria,
I veig petjades i jo sóc lluny,
I m’agradaria ser més lluny encara
I no sentir al pes.
Un pes malaltís
que m’enfonsa i del que vull esborrar les petjades
i que la mar se les endugui
fóra del meu cap i del meu cor,
que siguin purificades per la sal de la mar.
Vaixell que sóc.
Veler de blanc,
navego, i ja no veig
ni sorra, ni petjades,
només sol i blau
de mar, de cel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Hasta ver lo escrito