Estic en aquell moments que necessito escriure, i que no sé què dir.
Em descobreixo més la meva ràbia acumulada d’aquest dies amagada sota la por, la ansietat, la culpa, els 3 fills de la apocalipsis individual.
Si això s’arreglés amb la persona, és a dir, si la persona Z, es disculpés…canviaria la meva actitut respecte a C?
No crec, perquè ja he vist, quines són les meves necessitats bàsiques, i aquestes les vull defendre.
He malbarat bastant la meva vida laboral , estic cansada.
Ara he posat sota els meus peus, un soport de plom, per caminar lentament i amb molta consciència.
Es cert, que m’atrau l’entusiasme de: “vinga va!!!, tots junts!”…. però aìxò es desfà com el gel;
és un impromtus, un orgasme rápid i lleuger…
desprès ve la càrrega, les relacions emocionals sota vestits… i el xuclament que faig jo de totes aquestes energies emocionals que acaben, minant la meva salut.
Peus de plom Laura, peus de plom, i consciència, sempre consciència de quines són les meves necessitats!.
Lo paradójico es que la lucha en sí ya es un resultado...
ResponderEliminarPero vivir cansa,Laura, vivir cansa... Por esto sabemos que es básico disfrutar con lo que se hace, y reirse como tu haces y burlarse de uno mismo como tu haces, e ir encontrando aquello que nos proporciona algo de paz a la espera de entender algo...
Y no te equivoques porque lo que has dicho ha sido mucho...
ResponderEliminarDe fet, aquest diumenge ja he agafat una contractura lumbar....(això és el resultat). Per això, PEUS DE PLOM i consciència...gràcies Enric!
ResponderEliminar