Petjades de colors

DIBUIXO

 Avui que estic cansada
sento nostalgia
dels meus poemes.

 I em dic, Laura,
fa temps que no escrius,
que no deixes les empremptes
de les teves petjades a la sorra de la vida.

 Em deleeixo per expressar,
ni que sigui un gest
mínim, però un gest
grácil, senzill,
o fet de giragonses,
amb força i ímpetu.

 Fa temps que no dic res,
i és que visc la vida
i no em deixo caure en els pous insondables

                                          de la tristor ni de la mandra.

He conquerit un pic més,

                                 al de la concreció,
                         i l’art un cop més m’està ajudant.

II 

Llapís als dits,

                                  Paper clar I senzill
                                       llum i ombre
                            determinan els meus traços.

                                   Dibuixo, dibuixo
                                    formes, figures
                            la necessitat de dibuixar
                                          és forta,
                               no és la primera vegada.

El resultat, un gran desig de

                                          concretar,
                     de posar els meus ulls sota la estratosfera
                 -com es diu vulgarment-, de tocar peus a terra

 doncs no visc aquí a la terra?

 III

Dibuixo, contemplo la figura

                             intento agafar-li la forma
                             i expressar-la mitjançant
                                  la llum i la ombra,

Que donaràn el volum,

                                          la masa,
                                a allò que nombrarem.  

 

                                                                        

 

HE GOSAT

 

He gosat un cop més
Trencar la frontera
Entre allò que m’agrada,
I allò que em disgusta.
 

 He de dir, que cada
cop em costa més.

M’agafa una mena d’inercia,
una mena de mandra
que em fa resseguir el riu
com una borregueta.

 Fins que la pedra atura l’aigua.
Fins que els ulls veuen clar,
fins que sento que ja no vull més ceguera.

Aleshores tot tremola
i tot es mou, però no aleatòriament,

sinó com si les pedres de nou busquessin
el seu  lloc.

 I tot això, no us penseu,
sí que fa mal, però és seré.
Es veritat...
és deixar anar,
com quan obrim la aixeta,
i un cop s’hagi anat tot avall,
tot torna a la calma.

 Ara bé, ja res és igual,
les pedres han canviat de lloc,
el color és diferent.

S’han obert noves portes!
i fem noves pases!.
 

 

  

 LES VARIANTS
 

M’agrada parlar també
aquest llenguatje.

Es un llenguatje bastant nou
no sempre el faig servir,
i quan ho faig,
em sorprenc!

Em dic,
mira Laura,
vas aprenent!

 No sempre el parlo
de vegades
utilitzo la variant.

De fet he de dir,
que la variant és la que més utilitzo.

M’agrada molt també,
és així!

De Franz Marc:

                                                                Ocells, 1912