Màrius Torres



Màrius Torres, (30 d'agost, Lleida, 1910 - 29 de desembre de 1942, Sant Quirze de Safaja) 

Vaig conèixer aquest poeta, de la ma d'un amic, que em va regalar una antologia de poemes i contes.

Al llegir la seva biografía ja em va atraure una particularitat, que m'atrau en artistes o poetes.

D'on treu una persona, un poeta, tanta força, voluntat, sobretot, ja que aquesta es pot posar malalta, per escriure, per regalar-se bellesa i per regalarnos-la, en els temps morts, en les hores fugisseres d'una malaltia que et dur a la quietud, a la contemplació?...

Màrius Torres no restava sols del tot, amics escriptors, poetes, familiars i "persones especials que va conèixer", músics, altres poetes, filòsofs, ...

la naturalesa que el va envoltar (Sant Quirze de Safaja, -el sanatori- de Puig d'Olena, situat a 819 m. d'altitud per persones amb problemes de -tuberculosi-).

L'allunyament i l'aïllament per la Guerra Civil, d'amics i familiars en l'exili, i de tot el que estava passant, omplen de sentit a la seva vida, i queda pales en els seus versos, poemes i contes.

Màrius, va néixer en el sí d'una família culte i sensible en la música, l'art, la literatura, i la espiritualitat (ambient d'espiritisme, però dins d'un àmbit cientifíc), i en la política, aires republicans. Tenia 2 germans més.

Estudià medicina. En acabar la carrera, l'any 1933 fa un llarg viatje amb més companys de la universitat des de Barcelona, passant per Itàlia, Ginebra, Paris..

I ell fou el que escrigué tot el recorregut.

A partir d'aqui, comença a traduir també poetes, com A. de Musset, P. Ronsard i P.Valéry.

Al llarg del 1934 ja enllesteix un recull de poemes, i ja no acabarà aquest recorregut fins al 1942, any de la seva mort.

La seva poesia és musical, els músics que li fan petja en el seu cor (Bach, Corelli Beethoven, Shuman...), escriurà per ells poemes; poesia de caire atemporal, espiritual,  poesia per sostenir-se en la seva solitud davant la seva "esperada mort"..., cant amorós, per la seva amiga i estimada Mercé...

Màrius Torres és un poeta que em fa valorar la vida, quan a vegades és dura de viure, amb bellesa. Em transporta a cels vermellosos, melangia contempladora, silencis i quietud, bellesa atemporal....
Per això és un poeta Indeprofundis per mí, i per això us mostro unes petites petjades de la seva poesia vital, profunda, humil, bellesa infinita.

No obstant, molt abans que aquest amic em regalés un llibre de poemes de Màrius Torres, altre cantant-poeta, ja em va parlar d'ell, però poèticament, es clar. Com podreu escoltar més avall....

SONATA DA CHIESA

(Corelli)

Igual que un raig de sol que, pel cimbori,

penetra dins un temple, poc a poc,

i cruament senyala, amb el seu dit de foc,

els rostres adormits de les verges de vori,

severa i dolça música, segueixes

per les ànimes nostres un passadís obscur,

i amb el teu dit de foc hi descobreixes

l'espectre del passat, el rostre del futur.

                                                      

                                                                   (Setembre, 1934)

Corelli-Sonata op. 2n. per due violini e basso (ciaccona:

...

DIA CLAR

El cel és tan blau que tot just s'hi afigura,

obscur, un ocell.

Fa un dia tan clar com en una pintura

de Breughel el Vell.

Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

                                                                                (Març, 1936)

                                                     ...
                        

CANÇÒ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-

                                                                                       
                                                                       (30 de març, 1937)

                             (Lluís Llach):

 ...

AL PRESENT

Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat

i la mesura tota amb el seny i amb els braços,

jo em dreço davant teu, o Present!, despullat

de somis massa vells i de records ja lassos.

El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.

Cal un petit  esta a la meva poquesa.

¿Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,

podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Alguna nit, molt íntima, i distès amb esforç,

m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:

-L'eternitat és sols un Present que s'eixampla.-

Potser l'arrel divina que és soterrada en mí

¿és sols aquest afany, tan difícil de dir,

de viure en un present una mica més ample?

                                                           (3 de gener, 1938)

...

PELEGRINS

No ens aturem als temples on altre pelegrins

 arriben al llindar de la teva presència.

No volem la teva ombra; volem la teva essència,

Pare de l'infinit que tots portem a dins.

Ell s'emporti aquests cors que no fan resistència

a buscar-te, invisible com l'aire dels camins.

Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,

et sentim sobretot en la nostra importència.

Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.

Però, l'ardent impuls de fe que se'ns enduu

més enllà dels altars, els claustres i les aules,

murmura en la nuesta del nostre temple intern

un himne que és un eco del teu silenci etern

-o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!

                                                              (21 de febrer, 1939)