Estic en aquell moments que necessito escriure, i que no sé què dir.
Em descobreixo més la meva ràbia acumulada d’aquest dies amagada sota la por, la ansietat, la culpa, els 3 fills de la apocalipsis individual.
Si això s’arreglés amb la persona, és a dir, si la persona Z, es disculpés…canviaria la meva actitut respecte a C?
No crec, perquè ja he vist, quines són les meves necessitats bàsiques, i aquestes les vull defendre.
He malbarat bastant la meva vida laboral , estic cansada.
Ara he posat sota els meus peus, un soport de plom, per caminar lentament i amb molta consciència.
Es cert, que m’atrau l’entusiasme de: “vinga va!!!, tots junts!”…. però aìxò es desfà com el gel;
és un impromtus, un orgasme rápid i lleuger…
desprès ve la càrrega, les relacions emocionals sota vestits… i el xuclament que faig jo de totes aquestes energies emocionals que acaben, minant la meva salut.
Peus de plom Laura, peus de plom, i consciència, sempre consciència de quines són les meves necessitats!.
