M’anadono
que m’he d’oblidar en certa manera del Déu amb el que crec (en femení o
masculí), no importa!.
Perquè
li dóno massa poder, i em coloco aleshores en una posición de nena petita,
indefensa, en el que espero que em digui què he de fer, quan em sortirà feina,
com m’he de comportar….I així l’eterna “nena” petita no creix mai, i continuo sent una dona de bastants anys però amb una maduresa incerta…
Això recorda a la pel·lícula del “Tambor de Hojalata”.
Aquesta actitut la he tingut molt de temps també amb “les autoritats”, que jo tenia per (autoritat), és clar!
Costa
adonar-se, un cop t’has adonat, el següent pas, de CANVIAR d’actitut, és com si
canviessis de paradigma, noves lleis internes he d’integrar en mí, m’he de
regir per elles, he de caminar per el vell camí, com si fos un NOU CAMÍ..
Ara que
he decidit “plegar veles” respecte a un tema, de caire espiritual, en alguns
moments, quan sento por, quan aquesta nena que em sento indefensa, que sento
por, que no sé quan em sortirà feina, i que em fa por fins i tot la feina posible
que faré…, Em dic a mi, mateixa, que HE DE CENTRAR-ME EN LA MEVA RESPIRACIO, EN
EL MEU INTERIOR, I QUE NOMÉS DE MI TREC LA FORÇA INTERNA, per continuar el meu
camí.
Acceptant
cada vegada més, (perquè sembla característic de la vida terráquea), que hi ha
moments que em sento trista, contenta, alegra, amb ganes de plorar, amb poques
ganes de parlar, amb ganes de silenci…
Acceptant
aquesta forma serpentínea que té la meva vida, al meu caminar…
Quan
torno a agafar els “meus poetes espirituals”, torno a RESPIRAR cósmicament, i
torno a sentir-ME part del COSMOS,
Quan respiro
en la meditació,
Torno a
sentir-me una en l’UniversI torno a SENTIR FORÇA INTERIOR
em torno a sentir SEGURA...
Torno a unir el xacra segon amb el 4t
i torno a CONFIAR EN MI, en la meva força..
És
només quan la Laura-nena, se sent desvalguda, que viu la espiritualitat des de
la inmaduresa també, i crea uns “Déus que la están mirant, que li diràn a on
anirà a comprar al pa, quina feina tindrà o què ha d’estudiar”…
Aquests
Déus, són fets des de la Infantesa,
I són
també als mateixos Déus, que molta humanitat també crea…
Creant
históries de vengança si no cumpleixen les expectatives de “Salvació”, i així
anem creant Déus,históries inmadures i repetint cicles de vengança, odi i MANCA
D’AUTOESTIMA i AMOR…
Deia l’escriptor
(el camí de la neurona a la humanitat), de l’interior d’un@ a l’exterior (la
societat).
Deixar
enrera els “déus” que ens vigilen i ens han de dir quin camí seguir, és un
camí, que JA HE DE DEIXAR ENRERA, (laura), i que crec que la HUMANITAT HA DE
DEIXAR enrera.(NO HI HA CAP DEU QUE ENS DIGUI EL QUE HEM DE FER, AIXÒ és un
pensament subjectiu infantil com a individu i com a Ser i com a Humanitat).
Música de Keith Jarret: Changeless endless
