Vull escriure,
i no sé què dir.
He de fer un esforç.
L'estiu em mata
i no d'amor,
em mata l'oxígen de les meves cèl·lules.
No passa aire!
El meu cos ha perdut la gravetat!
Tot és un pes mort!
Vull escriure
i no sé què pas dir!
A primera hora de la tarda
a vegades passa lleuger
el ventíjol
i m'alegra un poc
el viure.
Al vespre,
les millors hores
quan al sol és a tocar terres baixes
les fulles de l'arbre de davant de casa
m'anuncïen
que ja és arribat
el vent .
I la fresca
m'ha tornat lleuger el meu cos,
i sense adonar-me'n
la llei de Newton,
-la de la gravetat-
ha tornat a reeixir,
en el meu cos,
i ja és aquí
l'alegría de l'estiu!
II
Per què parlar
del de sempre?
sí sempre és!
Per què deixar anar els mots?
si sabem que ocuparan el seu lloc
Per què obrir la finestra
i deixar volar els meus pensaments?
Per què mostrar els sentiments?
si ja tenen cabuda en el meu cor
Sóc reàcia a ser una més
del que sempre és.
No vull expressar paraules
d'històries que ja són dites
Però sí, és cert, quan m'acarona
certa tristor o desídia,
m'és bó, obrir la meva ànima
com obro la finestra per veure
nèixer la llum del sol i deixar
anar paraules, històries acaronades dels
meus sentiments.
Per què parlar
del de sempre?
sí sempre és!
Per què deixar anar els mots?
si sabem que ocuparan el seu lloc
Per què obrir la finestra
i deixar volar els meus pensaments?
Per què mostrar els sentiments?
si ja tenen cabuda en el meu cor
Sóc reàcia a ser una més
del que sempre és.
No vull expressar paraules
d'històries que ja són dites
Però sí, és cert, quan m'acarona
certa tristor o desídia,
m'és bó, obrir la meva ànima
com obro la finestra per veure
nèixer la llum del sol i deixar
anar paraules, històries acaronades dels
meus sentiments.
III
Podria expressar
als meus pensaments,
sentiments,
idees, creences i filosofies
però a on seràn millor que el meu cau?
Podria expossar-me
a mil mirades,
mil preguntes,
mil llàgrimes
o mil qüestions...
Quina finalitat
voldria?
Què m'estimessin més?
què parlessin de mi?
IV
Escric aquestes línees
perquè no suporto la desídia,
el tedi, l'avorriment
Escric aquestes línies per
redreçar-me de nou
Escric aquestes línies
per fer una cosa diferent
Trenco la cadena de la repetició
d'allò, insuls
intrascendent
Escric perquè em parlo a mi mateixa
i la meva veu ressona
i la meva gola
s'amulla d'emoció
de la força de l'amor
i la tendresa
que m'acompanyen.
V
Escric
en un idioma
en dos o potser en tres?
Dels tres, un és el que més costa,
de parlar
I és senzill
davant les diferències,
complexitats,
ordres i desordres del ser humà
l'idioma de l'amor i el respecte
és el més complicat
de pronunciar
I què són aquestes paraules?
doncs això,
paraules de contingut divers
per cada ser humà.
Això fa,
segons el meu entendre
la dificultat d'aquest idioma.
La substancia que porta endins,
és la que li dóna vida
a la paraula Amor o Respecte.
Sense aquesta substancia,
matèria o esència
el mot és una carcassa,
una fal·làcia.
Així doncs,
es tracta de l'essència,
esperit que mou les actituts
humanes, diferents, diverses
i no obstant, similars,
ja que surten del
cor humà!
VI
Escribo en varios idiomas
pero sólo uno de ellos
es el más difícil de pronunciar.
Y es natural, porque
su naturaleza intrínseca
la preside,
la diferencia,
o ¿quizás su esencia?
Idioma de mil palabras,
diez, veinte, cuarenta
o infinito..
O quizás de diez mil silencios,
por decir un número cualquiera.
Esencia, éter, sustancia
que nutre y da vida a la palabra.
Sin ella, la palabra
no tendría sentido!
Allí está el núcleo del núcleo,
la esencia , al substancia
que da vida al idioma,
Amor
Respeto.
VII
Y ahora que he abierto
el baúl de los desordenes,
ahora,
el grifo, -qué vulgar-!
la cascada, -qué poético-!
fluye sin cesar
como el río, como dijo el poeta.
Ahora veo el momento de alejarme de ella.
mi voz silenciosa en do mayor
fluye con fuerza
mi mano,
rauda,
corre y corre con el bolígrafo
en mano por el papel!
y son estas palabras
o esencias que fluyen,
vuelan,
corren,
danzan,
y dan mil piruetas
innovando nuevas
coreografías
por este lienzo,
hoja,
papel ,
espacio en blanco.
VIII
Si yo quisiera contar,
explicar cómo pienso,
me imagino que me abandonarían.
Todavía no confío en mí,
ni en mis raíces, ni en mi amor a mí misma.
Soy o me identifico a un pequeño ego
asustada e indefensa.
Me justifico diciendo
que siempre se ha dicho,
que toda vida ha existido
que bla, bla, bla...
Tengo a un poeta por espejo,
y aun cuando no soy él,
me gustaría escribir como él.
Lo que dice, sin temor.
Él, es él
yo todavía no Soy.
